“L’escola industrial mata la creativitat”. Aquesta frase lapidària s’atribueix a un dels experts més grans del món en matèria d’educació, Sir Ken Robinson, autor dels bestsellers “L’element. Descobrir la teva passió ho canvia tot” i “Escoles creatives. La revolució que està transformant l’educació”. A Terra estem completament d’acord amb aquesta afirmació. I per mitjà d’aquest conte de l’Helen Buckley us expliquem perquè.
“Hi havia una vegada un nen petit que era a classe de dibuix creatiu. La mestra els va informar que havia arribat l’hora de pintar i el nen es va posar molt content. Va agafar el seu estoig de colors i va començar a traçar les primeres línies del que seria un cotxe amb ales de color blau i rosa. La seva imaginació semblava no tenir límits. «Un moment!», va dir la mestra. El nen va deixar sobtadament els colors a la seva taula. «Encara no he dit què pintarem. Avui dibuixarem flors», va afegir. Seguidament, el nen va començar a dibuixar una flor amb forma de coet i amb els colors de l’arc de Sant Martí. Però la mestra el va tornar a interrompre, dient: “Un moment! Encara no he dit quin tipus de flor pintarem”.
El nen va deixar els colors sobre el seu escriptori i va observar com la professora dibuixava a la pissarra una flor vermella amb una tija verda. El nen va agafar un altre full en blanc i va començar a copiar la flor pintada per la mestra: vermella i amb la tija verda… Els anys van anar passant i el nen va anar aprenent a cada classe a esperar, obeir i imitar, fent les coses seguint el mètode que els seus professors els ensenyaven. Sense ser-ne conscients, cadascun d’aquests adults estava fent amb els alumnes el mateix que els seus mestres havien fet al seu dia amb ells.
Finalment, el nen i la seva família es van mudar a una altra ciutat, i va anar a una escola nova. I durant el seu primer dia de classe, la mestra va preguntar als seus alumnes què els venia de gust fer, i aquests van contestar que volien dibuixar. «Genial!», va exclamar la mestra. Mentre la resta de nois feia servir la seva creativitat per dibuixar qualsevol cosa que se’ls acudís, el noi nou es va quedar quiet, esperant que la mestra li digués què havia de dibuixar i com ho havia de fer. Però ella no deia res; es limitava a caminar per l’aula, observant amb curiositat i admiració les creacions dels alumnes.
De sobte, es va adonar que el nou alumne seguia sense tocar el seu estoig de colors. «Com és que no dibuixes res?», li va preguntar. I el noi, sorprès, li va contestar: «Estic esperant que em diguis què he de dibuixar.» Al que la professora li va dir: «El que tu vulguis.» El nen es va quedar bocabadat. No s’esperava que aquesta llibertat fos possible en una escola. En canvi, va romandre quiet. «Què passa? Estàs bé?», li va preguntar la mestra. «Sí, és que no se m’acut res.» La professora, estranyada, va intentar motivar-lo dient-li. «A veure, què és el que més t’agrada?» El noi, incòmode, li va dir: «No ho sé, la veritat». I aquesta, amb molta delicadesa, va insistir: «Dibuixa el que et faci il·lusió i et diverteixi. Què em dius? Què et ve de gust dibuixar?»
I el noi, incrèdul, li va respondre: «No ho sé… Una flor?» I la mestra, plena d’entusiasme, li va contestar: «Quina bona idea! A veure, com t’imagines aquesta flor al teu cap? Pots dibuixar-la de la manera que tu vulguis i del color o els colors que prefereixis!» I el noi, amb una brillantor especial als seus ulls, li va preguntar: «De la forma i color que jo vulgui?» I la professora, assentint, li va dir amb tendresa: «Per descomptat!» Seguidament, el nen va agafar un parell de colors i va començar a pintar una flor vermella amb una tija verda.”
